Cuir i català
Fa temps que li dono voltes, i crec que fa temps que moltis ho pensen. Però crec que fa molt poc que algunis comencen a dir-ho des dels micròfons, que no fa molt els hi han donat.
Moltis vivim la nostra identitat cuir tan fortament com la nostra identitat catalana. Expressem la nostra identitat fora de la normal del gènere i la sexualitat, la vivim i reivindiquem les vides (lgtbiq+) que surten fora d’aquest marc (cisheteropatriarcal), un marc que desitjaria que només una fos la manera de viure (la cis-heterosexual). I expressem i reivindiquem la nostra identitat (catalana) que viu dins d’un marc que desitjaria que només n’existís una de sola (l’espanyola).
L’Estat espanyol i el cisheteropartiarcat s’assemblen molt. No només perquè l’estat sovint és també el cisheteropatriarcat, i perquè sovint els que defensen l’un i l’altre són els mateixos, sinó també per la forma en què es comporten.
El poble català fa que les bases d’un Estat Espanyol unitari tremolin. El poble català, igual que el poble basc o el poble gallec, demostren que l’Estat Espanyol no és més que una construcció imposada. L’Estat Espanyol construeix relats que pinten imatges i trets negatius i indesitjables sobre lis catalanis, per tal que els espanyols de base (del carrer, i que són iguals en tota la resta a nosaltres) tinguin menys voluntat d’escoltar el que tenim a dir nosaltres. I, així, se sentin allunyats de nosaltres i, per contra, més properes al relat d'una única forma d’habitar a la terra, de viure la cultura i les fronteres.
El col·lectiu LGTBIQ+ fa que les bases d’un sistema cisheteropatriarcal tremolin. El col·lectiu LGTBIQA+, de la L al +, demostra que el sistema cisheteropatriarcal no és més que una construcció imposada. El sistema cisheteropatriarcal construeix relats i imatges amb trets i comportaments negatius sobre les persones LGTBIQA+, per tal que les persones cisheterosexuals de base, i que són iguals a nosaltres en tota la resta de qüestions, tinguin menys voluntat d’escoltar el que tenim a dir nosaltres. I així, es sentin allunyades de la nostra realitat i, alhora, més properes al relat d'una única forma d’habitar cossos i estimar.
Tant l’un com l’altre impulsen un relat únic que es defensa des de dalt, però per diferents formes.
El relat és una eina, però la violència, verbal, escrita i institucional, és una altra. Estat Espanyol i cisheteropatriarcat fan servir les mateixes eines per a castigar i desencoratjar les persones que decideixen viure la seva terra o els seus cossos fora d’aquesta norma.
Per tant, quan dic que ser català i ser LGTBIQA+ no té moltes diferències, ho dic perquè, certament, trobo que hi ha moltes similituds en la forma que s’intenta oprimir la meva catalanitat i la meva identitat trans+bi.
L’Estat Espanyol i les elits espanyoles intenten eliminar tot símbol de la nostra identitat catalana en el nostre propi país, per tal de sostenir un Estat Espanyol únic. Les elits de la resta del món de països imperialistes (expansionistes amb afany d’obtenir-ne recursos) fan el mateix amb les seves nacions sense estat (tots aquests s’han construït amb relats d’estats unitaris. Quan tenen nacions dissidents, la seva unitat es veu en perill). Ho fan des de la institució i la llei, però també des del relat nacional.
El cisheteropatriarcat i les elits de tot el món intenten eliminar les nostres identitats i tot símbol d’elles, tot i quan és innegable que formen part de la nostra natura, per tal de sostenir una única forma d’estimar i d’habitar cossos (i sigui així més fàcil continuar explotant-los). I ho fan des de la institució i des de la llei, però també des del relat moral i religiós.
Per totes aquestes raons, em defenso cuir i català. Però també perquè si no ens reivindiquem com a catalans alhora que cuir, deixarem d’existir dins de l’imaginari cuir com a catalans: deixarem de veure’ns catalans i cuir alhora, com si aquestes dues identitats fossin paral·leles i mai es creuessin. Deixarem de creure que és possible viure en català en els nostres espais cuir. I deixarem de creure que és possible ser cuir en els nostres espais catalans. Això seria, doncs, distanciar les nostres identitats i resultar en què es vegin gairebé com antagonistes.
I perquè l’enemic, al final, és molt similar, i, sovint, certament, el mateix. El que vol eliminar la meva identitat cuir, sovint és el que vol eliminar la meva identitat catalana. Els objectius són lleugerament diferents, però les raons sovint ben similars, tal com he intentat explicar.
Així, companyes i companys i companyis catalans, us necessitem defensant el col·lectiu LGTBIQA+, com a aliades. Defensar la identitat cuir és molt similar a defensar la identitat catalana. Necessito continuar sent obertament LGTBIQA+ en els meus espais catalans, i que entengueu que la cultura cuir també es pot fer en català i en espais catalans. No és una cultura imposada, com la espanyola (tot i que si allunyem el col·lectiu LGTBIQA+ dels nostres espais, certament no voldrà formar part dels espais on no hi pot estar), sinó una cultura part de moltes, molts i moltis catalanis.
Si hi ha una cosa que durant molt de temps ens ha representat a les catalanes i als catalans és la nostra diversitat i adonar-nos que totes les persones que viuen i la catalanitat i en català (encara que sigui un mal català) són catalanes, siguin d’on siguin, i siguin com siguin.
Des dels espais LGTBIQA+, companyes i companyis i companys del col·lectiu, també necessitem defensar la nostra llengua: si hem de mantenir-la en tots els espais de la nostra vida, també ho hem de fer en els espais LGTBIQA+. Així també demostrem que totes dues identitats ens absorbeixen per igual i que, per tant, necessitem que les nostres companyes, a banda i banda, entenguin les nostres dues lluites.
I abans d’acabar, un incís: perquè vull aclarir que no vol dir que hàgim de canviar la direcció del nostre activisme per enfocar-nos en allò LGTBIQA+ i prou des de la catalanitat, i defensar únicament la catalanitat des dels espais LGTBIQA+, sinó que en els espais catalans reivindiquem la nostra identitat cuir com una qüestió tan necessària a defensar com la catalanitat, i que en els espais LGBTIQA+ vivim i ens expressem en català, també quan fem oci i activisme.
Per acabar, i parafrasejant una frase que vaig sentir fa poc: qui té les seves fronteres assegurades no entén per què els qui no en tenen les necessiten defensar.
